Lv 16,7-10: BHS: וְלָקַ֖חאֶת־שְׁנֵ֣יהַשְּׂעִירִ֑םוְהֶעֱמִ֤ידאֹתָם֙לִפְנֵ֣ייְהוָ֔הפֶּ֖תַחאֹ֥הֶלמֹועֵֽד׃ וְנָתַ֧ןאַהֲרֹ֛ןעַל־שְׁנֵ֥יהַשְּׂעִירִ֖םגֹּורָלֹ֑ותגֹּורָ֤לאֶחָד֙לַיהוָ֔הוְגֹורָ֥לאֶחָ֖דלַעֲזָאזֵֽל׃ וְהִקְרִ֤יבאַהֲרֹן֙אֶת־הַשָּׂעִ֔יראֲשֶׁ֨רעָלָ֥העָלָ֛יוהַגֹּורָ֖ללַיהוָ֑הוְעָשָׂ֖הוּחַטָּֽאת׃ .וְהַשָּׂעִ֗יראֲשֶׁר֩עָלָ֨העָלָ֤יוהַגֹּורָל֙לַעֲזָאזֵ֔ליָֽעֳמַד־חַ֛ילִפְנֵ֥ייְהוָ֖הלְכַפֵּ֣רעָלָ֑יולְשַׁלַּ֥חאֹתֹ֛ולַעֲזָאזֵ֖להַמִּדְבָּֽרָה Lv 16,26 (BHS): וְהַֽמְשַׁלֵּ֤חַאֶת־הַשָּׂעִיר֙לַֽעֲזָאזֵ֔ליְכַבֵּ֣סבְּגָדָ֔יווְרָחַ֥ץאֶת־בְּשָׂרֹ֖ובַּמָּ֑יִםוְאַחֲרֵי־כֵ֖ןיָבֹ֥ואאֶל־הַֽמַּחֲנֶֽה׃.
Bíblia de Montserrat: ⁷Després prendrà els dos bocs i els farà estar davant de Jahvè, a l'entrada de la tenda de l'oracle. ⁸Sortejarà els dos bocs: una sort per a Jahvè i l'altra per a Azazel¹⁶². ⁹Acabat, Aharon oferirà el boc al qual haurà tocat la sort per a Jahvè i en farà un sacrifici pel pecat. ¹⁰El boc al qual haurà tocat la sort per a Azazel serà posat viu davant de Jahvè, per tal de fer expiació damunt d'ell i aviar-lo a Azazel, al desert. <...>²⁶El qui haurà aviat el boc a Azazel es rentarà la roba, es banyarà amb aigua i després podrà entrar al campament. ¹⁶²: 16,8. Azazel (boc emissari) és probablement el nom d'un dimoni que viu al desert, sojorn dels dimonis.
Bíblia Evangèlica Catalana (Bíblia del 2000): ⁷Després prendrà els dos bocs i es presentarà davant el Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió,
⁸i triarà a la sort els dos bocs; l’una sort serà per al Senyor i l’altra per a Azazel.
⁹Aaron presentarà el boc que la sort hagi indicat “per al Senyor” i el sacrificarà com a ofrena pel pecat.
¹⁰El boc que la sort hagi indicat “per a Azazel” serà posat viu davant el Senyor, per tal de fer l’expiació damunt d’ell, i serà enviat a Azazel, al desert. <...>²⁶Quant al qui hagi conduït el boc a Azazel, es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà el cos amb aigua, i després ja podrà entrar al campament.
John Granger Cook The interpretation of the Old Testament in Greco-Roman paganism 299. Orígenes: Κατὰ Κέλσου - Contra en Cels Llibre VI, cap. 43: Ὅραοὖνεἰμὴὁἐγκαλῶνἡμῖν<ὡς>σφαλλομένοιςἀσεβέστατακαὶἀποπεπλανημένοιςθείωναἰνιγμάτωναὐτὸςσαφῶςσφάλλεται, μὴκατανοήσαςὅτιτὰπολλῷοὐμόνονἩρακλείτουκαὶΦερεκύδουἀρχαιότεραἀλλὰκαὶὉμήρουΜωϋσέωςγράμματαεἰσήγαγετὸνπερὶτοῦπονηροῦτούτουκαὶἐκπεσόντοςτῶνοὐρανίωνλόγον. Ὁγὰρ
"ὄφις", παρ' ὃνὁπαρὰτῷΦερεκύδῃγέγονενὈφιονεύς, αἴτιοςγενόμενοςτοῦἐκβληθῆναιτοῦθείουπαραδείσουτὸνἄνθρωπον, τοιαῦτά τινααἰνίσσεται,
ἐπαγγελίᾳθεότητοςκαὶμειζόνωνἀπατήσαςτὸθηλύτερονγένος· ᾧσυνηκολουθηκέναιλέγεταικαὶὁἀνήρ. ΚαὶὁἐντῇΜωϋσέωςδὲἘξόδῳὀλεθρευτὴςτίςἄλλοςεἴηἢὁτοῦὀλέθρουτοῖςπειθομένοιςαὐτῷκαὶμὴἀνθισταμένοιςαὐτοῦτῇκακίᾳκαὶμὴἀνταγωνιζομένοιςαἴτιος; ἜτιδὲὁἐντῷΛευϊτικῷἀποπομπαῖος, ὃνἡἑβραϊκὴγραφὴὠνόμασενἈζαζήλ, οὐδεὶςἕτεροςἦν· <ὃν>ἀποπέμπεσθαικαὶἀποτροπιάζεσθαιἔδειτὸνκλῆρονἔχονταἐνἐρήμῳ· πάντεςγὰροἱτῆςτοῦχείρονοςδιὰτὴνκακίανμερίδοςἐναντίοιὄντεςτοῖςἀπὸτοῦκλήρουτοῦθεοῦἔρημοί εἰσιθεοῦ. ἈλλὰκαὶοἱἐντοῖςΚριταῖςυἱοὶΒελίαρτίνοςἄλλουἢτούτουλέγονταιεἶναιυἱοὶδιὰτὴνπονηρίαν; ΣαφῶςδὲπαρὰταῦταπάνταἐντῷἀρχαιοτέρῳκαὶΜωϋσέωςαὐτοῦἸὼβ "ὁδιάβολος" ἀναγέγραπταιπαρίστασθαιτῷθεῷκαὶαἰτεῖντὴνκατὰτοῦἸὼβἐξουσίαν, ἵν' αὐτὸνπεριβάλῃπεριστάσεσιβαρυτάταις, πρώτῃμὲντῇκατὰπάντωντῶνὑπαρχόντωναὐτῷκαὶτῶντέκνωναὐτοῦἀπωλείᾳ, δευτέρᾳδὲκατὰτὸπεριβαλεῖναὐτὸνἀγρίῳἐλέφαντι, τῷοὕτωκαλουμένῳνοσήματι, πᾶντὸσῶματοῦἸώβ. Ἐῶγὰρτὰἀπὸτῶνεὐαγγελίωνπερὶτοῦπειράζοντοςτὸνσωτῆραδιαβόλου, ἵναμὴδόξωἀπὸνεωτέρωνγραφῶνφέρειντὰπερὶτοῦζητουμένουπρὸςτὸνΚέλσον. ΚαὶἐντοῖςτελευταίοιςδὲτοῦἸώβ, ἐνοἷςὁκύριοςδιὰλαίλαποςκαὶνεφελῶνεἶπετῷἸὼβτὰἀναγεγραμμέναἐντῇὁμωνύμῳβίβλῳαὐτοῦ, οὐκὀλίγαἐστὶπερὶδράκοντοςεἰρημέναλαβεῖν. ΟὔπωλέγωκαὶτὰἀπὸτοῦἸεζεκιὴλὡςπερὶ "Φαραὼ" ἢ "Ναβουχοδονόσορ" ἢἄρχοντος "Τύρου", ἢτὰἀπὸτοῦἩσαΐου, ἐνοἷςθρηνεῖταιὁβασιλεὺςΒαβυλῶνος· ἀφ' ὧνοὐκὀλίγατιςἂνμανθάνοιπερὶτῆςκακίας, ποίανἔσχενἀρχὴνκαὶγένεσιν, καὶὅτιἀπό τινωνπτεροῥῤυησάντωνκαὶκατακολουθησάντωντῷπρώτῳπτεροῥῤυήσαντιὑπέστηἡκακία“Mireu, us ho suplico, si aquest home, que ens acusa d'errors impius i de poca intel·ligència en matèria d'enigmes sagrats, no s'enganya manifestament, ja que no considera pas que l'esperit maligne i la seva caiguda del cel a la terra es trobin en els escrits de Moisès, molt més antic, no només que Heràclit i Ferècides, sinó fins i tot que Homer; perquè, la serp (en grecὄφις) de[l primer llibre de] Moisès (Gènesi, 3:1, etc.), de la qual Ferècides va prendre prestat el seu Ofioneu (en grecὈφιονεύς), representa quelcom de semblant [a una referència al maligne] perquè la serp, dic, fou la causa que l'home fos foragitat del paradís de Déu (Gènesi, 3:5), per haver-se deixat enganyar, després de la dona, en les promeses que els havia fet d'elevar-los al rang de divinitat i al cim de la felicitat. I el destructor, de qui el mateix Moisès parla a l'Èxode, què és més que aquest enemic dels homes (Èxode, 12:23) que provoca la pèrdua dels qui segueixen el seu desafortunat consell, en comptes de resistir-s'hi amb totes llurs forces? I és ell encara el qui és representat pel boc de la propiciació, que el text hebreu del Levític anomena Azazel (Levític 16:8), que s'havia d'arruixar i enviar al desert, com a víctima abnegada, a qui la sort havia donat aquest destí: perquè els qui, a causa de llurs vicis, pertanyen a aquest amo maligne, i comparteixen el seu destí oposat a l'herència de Déu, estan tots com en un desert pel que fa a Déu, amb qui no tenen cap mena de relació. I els qui, al llibre dels Jutges, són anomenats fills de Beliar (Jutges, 19:22), per llur maldat, que per ventura no són fills d'aquest mateix pare? Però, a més a més de tot això, la història de Job, més vell que el mateix Moisès, diu en termes formals que el diable es va presentar a Déu per demanar-li permís per fer viure a aquest sant home les afliccions més greus (Job, 1:6 i 2:7): primer, la pèrdua de tots els seus béns i la dels seus fills, i després, una malaltia cruel anomenada elefantíasi (l'elefantíasi grega és una designació, avui caiguda en desús, de la lepra: ὁἐλέφας -έφαντος = ἡἐλεφαντίασις -άσεως), amb la qual va cobrir tot el seu cos. No vull esmentar aquí el que ens diuen els evangelis del dimoni que va temptar el nostre Salvador (Mateu, 4:1, etc.), perquè no sembli que, pel fet que es tracta, vull fer servir contra Cels el testimoniatge d'autors massa recents. Però els darrers capítols d'aquest mateix llibre de Job, on es descriu el Senyor parlant-li des del mig d'una tempesta i de núvols, poden proporcionar-nos no poques referències més a la descripció del drac (Job, 40:20). Això, per no citar el que diu Ezequiel, com si estigués parlant del faraó, de Nabucodonosor i del príncep de Tir (Ezequiel, 26-32), ni la lamentació que Isaïes fa sobre la caiguda del rei de Babilònia (Isaïes, 14:4, etc.), passatges que tracten tots la naturalesa i l'origen del mal, del qual sabem que deu el seu inici als qui, havent perdudes llurs ales (cf. Plató, Fedres. 246bc i supra IV 40), van seguir el qui havia perdudes les seves primer;”. Una traducció a l'anglès d'aquest passatge es pot trobar a ANF04. Fathers of the Third Century.
John Granger Cook The interpretation of the Old Testament in Greco-Roman paganism 299. Orígenes: Κατὰ Κέλσου - Contra en Cels Llibre VI, cap. 43: Ὅραοὖνεἰμὴὁἐγκαλῶνἡμῖν<ὡς>σφαλλομένοιςἀσεβέστατακαὶἀποπεπλανημένοιςθείωναἰνιγμάτωναὐτὸςσαφῶςσφάλλεται, μὴκατανοήσαςὅτιτὰπολλῷοὐμόνονἩρακλείτουκαὶΦερεκύδουἀρχαιότεραἀλλὰκαὶὉμήρουΜωϋσέωςγράμματαεἰσήγαγετὸνπερὶτοῦπονηροῦτούτουκαὶἐκπεσόντοςτῶνοὐρανίωνλόγον. Ὁγὰρ
"ὄφις", παρ' ὃνὁπαρὰτῷΦερεκύδῃγέγονενὈφιονεύς, αἴτιοςγενόμενοςτοῦἐκβληθῆναιτοῦθείουπαραδείσουτὸνἄνθρωπον, τοιαῦτά τινααἰνίσσεται,
ἐπαγγελίᾳθεότητοςκαὶμειζόνωνἀπατήσαςτὸθηλύτερονγένος· ᾧσυνηκολουθηκέναιλέγεταικαὶὁἀνήρ. ΚαὶὁἐντῇΜωϋσέωςδὲἘξόδῳὀλεθρευτὴςτίςἄλλοςεἴηἢὁτοῦὀλέθρουτοῖςπειθομένοιςαὐτῷκαὶμὴἀνθισταμένοιςαὐτοῦτῇκακίᾳκαὶμὴἀνταγωνιζομένοιςαἴτιος; ἜτιδὲὁἐντῷΛευϊτικῷἀποπομπαῖος, ὃνἡἑβραϊκὴγραφὴὠνόμασενἈζαζήλ, οὐδεὶςἕτεροςἦν· <ὃν>ἀποπέμπεσθαικαὶἀποτροπιάζεσθαιἔδειτὸνκλῆρονἔχονταἐνἐρήμῳ· πάντεςγὰροἱτῆςτοῦχείρονοςδιὰτὴνκακίανμερίδοςἐναντίοιὄντεςτοῖςἀπὸτοῦκλήρουτοῦθεοῦἔρημοί εἰσιθεοῦ. ἈλλὰκαὶοἱἐντοῖςΚριταῖςυἱοὶΒελίαρτίνοςἄλλουἢτούτουλέγονταιεἶναιυἱοὶδιὰτὴνπονηρίαν; ΣαφῶςδὲπαρὰταῦταπάνταἐντῷἀρχαιοτέρῳκαὶΜωϋσέωςαὐτοῦἸὼβ "ὁδιάβολος" ἀναγέγραπταιπαρίστασθαιτῷθεῷκαὶαἰτεῖντὴνκατὰτοῦἸὼβἐξουσίαν, ἵν' αὐτὸνπεριβάλῃπεριστάσεσιβαρυτάταις, πρώτῃμὲντῇκατὰπάντωντῶνὑπαρχόντωναὐτῷκαὶτῶντέκνωναὐτοῦἀπωλείᾳ, δευτέρᾳδὲκατὰτὸπεριβαλεῖναὐτὸνἀγρίῳἐλέφαντι, τῷοὕτωκαλουμένῳνοσήματι, πᾶντὸσῶματοῦἸώβ. Ἐῶγὰρτὰἀπὸτῶνεὐαγγελίωνπερὶτοῦπειράζοντοςτὸνσωτῆραδιαβόλου, ἵναμὴδόξωἀπὸνεωτέρωνγραφῶνφέρειντὰπερὶτοῦζητουμένουπρὸςτὸνΚέλσον. ΚαὶἐντοῖςτελευταίοιςδὲτοῦἸώβ, ἐνοἷςὁκύριοςδιὰλαίλαποςκαὶνεφελῶνεἶπετῷἸὼβτὰἀναγεγραμμέναἐντῇὁμωνύμῳβίβλῳαὐτοῦ, οὐκὀλίγαἐστὶπερὶδράκοντοςεἰρημέναλαβεῖν. ΟὔπωλέγωκαὶτὰἀπὸτοῦἸεζεκιὴλὡςπερὶ "Φαραὼ" ἢ "Ναβουχοδονόσορ" ἢἄρχοντος "Τύρου", ἢτὰἀπὸτοῦἩσαΐου, ἐνοἷςθρηνεῖταιὁβασιλεὺςΒαβυλῶνος· ἀφ' ὧνοὐκὀλίγατιςἂνμανθάνοιπερὶτῆςκακίας, ποίανἔσχενἀρχὴνκαὶγένεσιν, καὶὅτιἀπό τινωνπτεροῥῤυησάντωνκαὶκατακολουθησάντωντῷπρώτῳπτεροῥῤυήσαντιὑπέστηἡκακία“Mireu, us ho suplico, si aquest home, que ens acusa d'errors impius i de poca intel·ligència en matèria d'enigmes sagrats, no s'enganya manifestament, ja que no considera pas que l'esperit maligne i la seva caiguda del cel a la terra es trobin en els escrits de Moisès, molt més antic, no només que Heràclit i Ferècides, sinó fins i tot que Homer; perquè, la serp (en grecὄφις) de[l primer llibre de] Moisès (Gènesi, 3:1, etc.), de la qual Ferècides va prendre prestat el seu Ofioneu (en grecὈφιονεύς), representa quelcom de semblant [a una referència al maligne] perquè la serp, dic, fou la causa que l'home fos foragitat del paradís de Déu (Gènesi, 3:5), per haver-se deixat enganyar, després de la dona, en les promeses que els havia fet d'elevar-los al rang de divinitat i al cim de la felicitat. I el destructor, de qui el mateix Moisès parla a l'Èxode, què és més que aquest enemic dels homes (Èxode, 12:23) que provoca la pèrdua dels qui segueixen el seu desafortunat consell, en comptes de resistir-s'hi amb totes llurs forces? I és ell encara el qui és representat pel boc de la propiciació, que el text hebreu del Levític anomena Azazel (Levític 16:8), que s'havia d'arruixar i enviar al desert, com a víctima abnegada, a qui la sort havia donat aquest destí: perquè els qui, a causa de llurs vicis, pertanyen a aquest amo maligne, i comparteixen el seu destí oposat a l'herència de Déu, estan tots com en un desert pel que fa a Déu, amb qui no tenen cap mena de relació. I els qui, al llibre dels Jutges, són anomenats fills de Beliar (Jutges, 19:22), per llur maldat, que per ventura no són fills d'aquest mateix pare? Però, a més a més de tot això, la història de Job, més vell que el mateix Moisès, diu en termes formals que el diable es va presentar a Déu per demanar-li permís per fer viure a aquest sant home les afliccions més greus (Job, 1:6 i 2:7): primer, la pèrdua de tots els seus béns i la dels seus fills, i després, una malaltia cruel anomenada elefantíasi (l'elefantíasi grega és una designació, avui caiguda en desús, de la lepra: ὁἐλέφας -έφαντος = ἡἐλεφαντίασις -άσεως), amb la qual va cobrir tot el seu cos. No vull esmentar aquí el que ens diuen els evangelis del dimoni que va temptar el nostre Salvador (Mateu, 4:1, etc.), perquè no sembli que, pel fet que es tracta, vull fer servir contra Cels el testimoniatge d'autors massa recents. Però els darrers capítols d'aquest mateix llibre de Job, on es descriu el Senyor parlant-li des del mig d'una tempesta i de núvols, poden proporcionar-nos no poques referències més a la descripció del drac (Job, 40:20). Això, per no citar el que diu Ezequiel, com si estigués parlant del faraó, de Nabucodonosor i del príncep de Tir (Ezequiel, 26-32), ni la lamentació que Isaïes fa sobre la caiguda del rei de Babilònia (Isaïes, 14:4, etc.), passatges que tracten tots la naturalesa i l'origen del mal, del qual sabem que deu el seu inici als qui, havent perdudes llurs ales (cf. Plató, Fedres. 246bc i supra IV 40), van seguir el qui havia perdudes les seves primer;”. Una traducció a l'anglès d'aquest passatge es pot trobar a ANF04. Fathers of the Third Century.
