Pitjor és per a nosaltres la fal·làcia del mossàrab. Els mossàrabs són els cristians hispànics que visqueren sota la dominació sarraïna; és un concepte de litúrgia i d'història de l'art; però hom l'ha aplicat abusivament a la llengua i es pretén que els mossàrabs conservessin no solament la fe i el culte ans també la llengua romànica. Són, doncs, una espècie de numantins de la llatinitat. I no solament això: hom parla del «mozárabe peninsular» com d'un fenomen unitari. S'arriba a afirmar que hi degué haver una capa incontaminada, que va mantenir l'herència llatina transmesa pels visigots. Hi hauria hagut una unitat lingüística hispànica, amb la supremacia de la capital Toledo. Els mossàrabs de Lisboa i els de Castella serien germans o almenys cosins germans de parla dels mallorquins i valencians, usuaris aquests del que s'ha convingut dir-ne el “mozárabe levantino”. Mots com ara amo, contier, corder, falla, orxata, primatxer, ranc, roder, sapo, tonyina, voltor, xanguet, xoriguer pertanyen a aquest selecte grup de “mossarabismes”, quan, per exemple, corder és un clar aragonesisme degut al comerç de la carn procedent de l'Aragó, o bé xanguet és un genovesisme BLANK > ciang (perquè aquests peixets formen com una clapa blanca en la mar), i l'orxata és l'orzata italiana (de la família d'orzo ‘hordi’), etc. L'arbitrarietat arriba a l'extrem en tractar de panyos (VI, p. 239b), pretès mossarabisme valencià provocat per morisques amigades amb valencians, etc., quan panyos surt en obres tan poc meridionals com és l'inventari dels béns del barceloní Felip de Malla i ja abans (1396) en un Procés de Corts barceloní, on llegim: «Item es estat ordonat que les galees no porten banderes cendats ne panyos de senyal alcu sino del Comtat de Barchinona ço es barres grogues e vermelles solament». També es veu en aquest article la mania accentuada de Coromines de culpabilitzar a tort i a dret el valencià de totes les entrades de castellanismes en la llengua. De vegades l'atribució al “mossàrab” serveix a molts de pàmpol de vinya per amagar les vergonyes dels castellanismes. Tot això del mossàrab és un invent (més o menys integrista cristià davant dels infidels sarraïns) que parteix de Francisco Javier Simonet Historia de los mozárabes de España, Madrid, 1897–1903, invent que ha assolit un èxit notable. Aquests vocables qualificats de mossàrabs han servit a Coromines de calaix de sastre per a qualificar mots que semblen de nissaga llatina però que llur etimologia no resulta clara fonèticament. Coromines fent-se el portantveus d'aquesta, diguem-ne, doctrina ha donat ales als “blaveros” valencians que rebutgen el caràcter català de llur parla; així pretenen que ja abans del rei Jaume s'hi parlava un idioma mossàrab, que és el valencià modern. No puc pensar ni per un moment que Coromines s'adonés de l'explotació que hom faria de les seves idees. Però aquestes dues dèries, el sorotàptic i el mossàrab, faran envellir el seu diccionari abans d'hora., Germà Colon, 'Coromines i el català' http://www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/20/03_Colon.pdf
