Analysis of information sources in references of the Wikipedia article "Numeració del Casal d'Aragó" in Catalan language version.
« | Lo que sí se puede decir ahora, como conclusión, es que aquel grande elaborador de memoria y gran continuador de las tradiciones de todos sus ancestros que es el rey Cerimonioso,82 si por un lado demuestra por primera vez una voluntad homogenizadora, al hacer escribir una Crónica general válida para todos sus reinos, y superando los problemas lingüísticos hasta ahora presentados, por el otro, no sin alguna incoherencia tal vez, se presenta como rey podríamos decir más catalán que aragonés al escribir su crónica particular solamente en catalán y al querer que se le diga Pedro III, y no IV. Si no hemos de pensar que ha hecho suya hasta las consecuencias finales la visión de Jaime I, que veía en Alfonso el Casto un nuevo inicio que comportase una nueva numeración de los monarcas, aunque hasta el momento no se había dado el problema, por lo que he podido ver, al no presentarse nunca los nombres de los monarcas acompañados de un numeral, al contrario desarrollando en la Crónica general el sistema de sobrenombres (el Santo, el Casto, el Católico, el Grande etc.) que tan útil ha sido también a los historiadores modernos para salir del paso con la multíples numeraciones de los monarcas (como por ejemplo: Pedro III de Aragón, II de Cataluña, I de Valencia etc.) | » |
« | La numeración, Pedro tercero, se debe a haber contado sólo a los monarcas de la Corona de Aragón y no a los del viejo Reino. No puede tratarse del «ordinal que le corresponde como conde de Barcelona», según interpreta el profesor Palacios en el vol. II, p. 128, de esta misma obra, puesto que aquí se alude únicamente al monarca como rey de Aragón. Nótese, además, que el mismo texto dice en el fol. 4v: «el regno de Aragón, el qual regno es títol e nombre nuestro principal» | » |
— A. Montaner Frutos, Reseña de "Ceremonial de consagración y coronación de los reyes de Aragón. Edición facsímil"; Archivo de filología aragonesa; Vol. L (1994); pàg. 455 |
« | [..] va enterbolir els intensos anys de regnat del successor d'Alfons el Beninge, el rei Pere, IV d'Aragó, III de la dinastia de Barcelona, II de Mallorca... i I de Sardenya, d'acord amb una nova numeració que, per justa que sigui, no acaba de contribuir a simplificar la vida de l'estudiós i encara menys la del poble ciutadà. Més val, doncs, que del bon rei del Punyalet en diguem el Cerimoniós i que ens referim a tots els nostres reis fent ús de l'apel·latiu, d'acord amb una sàvia tradició i amb el seny catalanoaragonès. | » |
— Josep Massot i Muntaner, Les primeres ordinacions de Castells de Càller dins Miscel·lània Joan Veny, Volum 6 (L'Abadia de Montserrat, 2005); pàg. 56 |
« | En les referències als comtes-reis de Barcelona-Arago (n. 40) cal decididament usar, sempre que es pugui, per a evitar confusions, el sobrenoni unit al nom. La numeracio que els nostres monarques es donaven ells mateixos - la que caldria usar, per tant - era sempre la catalana, per la doble rao que era la que els corresponia dins de la dinastia barcelonina i en tant que reis de la Confederacio. La numeracio aragonesa gairebe no to tradicio medieval, si no es en textos que es refereixen exclusivament a la historic particular d'Aragó. En cas de dubte, seria indicat d'usar la doble numeracio : la tradicional catalana, al costat de l'aragonesa, mes corrent aquesta avui entre els historiadors espanyols de parla no catalana. | » |
— Ramon Aramon i Serra, Estudis Romànics; Normas de transcripción y edición de textos y documentos, 1944.;pàg. 236 |
« | La notícia definitiva sobre l'emplaçament del comtes a la Galilea procedeix d'unes disposicions reials de 1385: Pere III el Cerimoniós ordenava el trasllat de les restes comtals de la Galilea al temple gòtic novament enllestit atès que estava previst enderrocar el porxo (una previsió que no es va executar fins al segle XVIII) o, si més no, ateses segurament les brutes i polsoses obres que havien tingut lloc damunt mateix, al Sepulcre, entre 1379 i 1381: | » |
« | excellentissimi et virtuosissimi principis et domini Raymundi Berengarii vulgariter nuncupati Cap.de.stopa, antiquissimi comitis Barchinone ex cuius estirpe nos per Dei graciam sumus recto ordine descendentes | » |
— Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, r. 988, f. 165. |
« | Lo que sí se puede decir ahora, como conclusión, es que aquel grande elaborador de memoria y gran continuador de las tradiciones de todos sus ancestros que es el rey Cerimonioso,82 si por un lado demuestra por primera vez una voluntad homogenizadora, al hacer escribir una Crónica general válida para todos sus reinos, y superando los problemas lingüísticos hasta ahora presentados, por el otro, no sin alguna incoherencia tal vez, se presenta como rey podríamos decir más catalán que aragonés al escribir su crónica particular solamente en catalán y al querer que se le diga Pedro III, y no IV. Si no hemos de pensar que ha hecho suya hasta las consecuencias finales la visión de Jaime I, que veía en Alfonso el Casto un nuevo inicio que comportase una nueva numeración de los monarcas, aunque hasta el momento no se había dado el problema, por lo que he podido ver, al no presentarse nunca los nombres de los monarcas acompañados de un numeral, al contrario desarrollando en la Crónica general el sistema de sobrenombres (el Santo, el Casto, el Católico, el Grande etc.) que tan útil ha sido también a los historiadores modernos para salir del paso con la multíples numeraciones de los monarcas (como por ejemplo: Pedro III de Aragón, II de Cataluña, I de Valencia etc.) | » |