«1981-1983: Años de movilización y apoyo popular» (en castellà). Breve Historia de Familiares, Familiares de Detenidos y Desaparecidos por Razones Políticas. Arxivat de l'original el 2007-10-07. [Consulta: 28 desembre 2019].
Bécar Varela, Cosme, El crimen impune contra Elena Holmberg, 26 de febrero de 2001Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine.. Elena Holmberg Lanusse era una diplomàtica al servei de la Cancelleria argentina com Agregada Cultural a França durant el Procés de Reorganització Nacional. Pertanyent a una família de classe alta i cosina germana de l'exdictador militar Alejandro Agustín Lanusse, Elena Holmberg recolzava amb convicció al govern militar i la seva obstinació a combatre la «subversió», segons la terminologia àmpliament utilitzada llavors. El 1978, Elena Holmberg va ser testimoni de conductes il·legals de l'Almirall Emilio Massera al Centre Pilot de París, mai completament aclarides. Pocs mesos després, el 20 de desembre de 1978 va ser segrestada per la Marina; el seu cadàver va aparèixer el 13 de gener de 1979 i va ser vetllada a la Cancelleria.
Cerrutti, Gabriela «Entrevista a Alfredo Astiz» (en castellà). Tres Puntos, I, 28, 1998. Arxivat de l'original el 2018-02-01 [Consulta: 28 desembre 2019].
Gignone, Emilio F. «Los decretos de indulto» (en castella). Nunca Más. Arxivat de l'original el 2002-06-20. [Consulta: 28 desembre 2019].
pagina12.com.ar
Los secretos que Massera si no despierta se llevará a la tumba, Miguel Bonasso, pàgina 12, 5 de gener de 2003. Hidalgo Solá va ser un polític radical que va adherir-se a la dictadura militar i va ser designat ambaixador argentí a Veneçuela, on aparentment va conèixer conductes il·legals de l'Almirall Emilio Massera, mai completament aclarides. El juliol del 1977 el govern el va cridar a Buenos Aires, on va ser segrestat per la Marina.
Viau, Susana, Massera en tinieblas, pàgina 12, 4 de juny de 2003. Fernando Branca va ser un empresari que va actuar com a testaferro de l'Almirall Emilio Massera en actes de corrupció i que per la seva ordre va ser segrestat i desaparegut en una sèrie de complexes traïcions de negocis i amoroses mai ben aclarides.
Segons una revista de notícies estatunidencaArxivat 2009-02-14 a Wayback Machine., en una investigació d'aquest any sota el títol «El Tio in Trouble», havien a Argentina 30.000 membres de l'ERP afiliats a el terrorisme marxista. Per altra banda, l'historiador Nicolás Márquez, en el seu llibre sobre l'ERP titulat «El Vietnam argentí», arriba a la conclusió que l'ERP comptava amb 7200 membres.
«Còpia arxivada» (en catellà). Time Magazine, 11-06-1973. Arxivat de l'original el 2009-02-14 [Consulta: 28 desembre 2019].
Wermus, Paulo «La clase empresarial y el golpe de estado de 1976» (en castellà). Miríada [Universidad del Salvador. Facultad de Ciencias Sociales. Instituto de Investigación en Ciencias Sociales (IDICSO) (Buenos Aires)], 8, 12, 2016, pàg. 231-242. ISSN: 1851-9431.
usergioarboleda.edu.co
Martín Antonio, Balza «Memorias de un general retirado» (en castellà). II Congreso Internacional sobre Víctimas del Terrorismo, Colombia, 2005. Arxivat de l'original el 2007-09-28 [Consulta: 28 desembre 2019].
web.archive.org
Segons una revista de notícies estatunidencaArxivat 2009-02-14 a Wayback Machine., en una investigació d'aquest any sota el títol «El Tio in Trouble», havien a Argentina 30.000 membres de l'ERP afiliats a el terrorisme marxista. Per altra banda, l'historiador Nicolás Márquez, en el seu llibre sobre l'ERP titulat «El Vietnam argentí», arriba a la conclusió que l'ERP comptava amb 7200 membres.
El caso Ford Motors Argentina, CTA. En els dos mesos posteriors al 24 de març de 1976, 25 delegats sindicals de l'empresa Ford Motor van ser segrestats, torturats i desapareguts; la meitat d'ells van ser segrestats a la planta que l'empresa té a Pacheco (Gran Buenos Aires). L'empresa Ford Motor va col·laborar amb les forces militars clandestines donant les llistes, facilitant vehicles perquè traslladessin als segrestats i participant en les tortures a través del seu Cap de Seguretat.
El caso Mercedez Benz, CTA. Entre 1976 i 1977 van ser segrestats 17 delegats sindicals a l'empresa Mercedez-Benz dels quals només 3 van aparèixer amb vida, després d'haver estat torturats i romandre en captivitat clandestí durant anys. L'empresa, que durant la dècada del 1960 va donar ocupació al criminal nazi Adolf Eichmann, va col·laborar amb les forces militars clandestines lliurant-los les adreces dels sindicalistes, permetent els segrestos a la pròpia fàbrica, i contractant com a Cap de Seguretat de l'empresa a un dels caps de la repressió clandestina a la zona.
Norberto Oscar Centeno y el 6 de julio: Día Nacional del Abogado víctima del terrorismo de Estado, Colegio Público de Abogados de la Capital Federal. Norberto Centeno va ser un advocat laboralista de Mar del Plata, lligat als sindicats i membre del partit Peronista, que va ser autor de la important Llei de Contracte de Treball sancionada el 1974. Va ser segrestat la nit del 7 de juliol de 1977 al costat d'altres 11 persones de les quals 6 eren advocats. Els repressors es referien a aquest dia com «la Nit de les Corbates» El cos sense vida de Centeno va ser trobat l'11 de juliol de 1977 amb signes d'haver estat feroçment torturat.
Bécar Varela, Cosme, El crimen impune contra Elena Holmberg, 26 de febrero de 2001Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine.. Elena Holmberg Lanusse era una diplomàtica al servei de la Cancelleria argentina com Agregada Cultural a França durant el Procés de Reorganització Nacional. Pertanyent a una família de classe alta i cosina germana de l'exdictador militar Alejandro Agustín Lanusse, Elena Holmberg recolzava amb convicció al govern militar i la seva obstinació a combatre la «subversió», segons la terminologia àmpliament utilitzada llavors. El 1978, Elena Holmberg va ser testimoni de conductes il·legals de l'Almirall Emilio Massera al Centre Pilot de París, mai completament aclarides. Pocs mesos després, el 20 de desembre de 1978 va ser segrestada per la Marina; el seu cadàver va aparèixer el 13 de gener de 1979 i va ser vetllada a la Cancelleria.
Periodista: «Com arriba vostè a ser jutge durant la dictadura militar?». Zaffaroni: «Jo sóc jutge a San Luis, el 1969, el 1973 vaig ser procurador general de la província de San Luis, al '75 vaig ser jutge federal de la ciutat de Buenos Aires, érem tres només. I en el '76, quan ve el cop, em degraden a jutge de sentència i aquí em vaig quedar fins al '84, quan el govern constitucional em puja a camarista». (No me gusta extraditar a un ciudadano argentino, per Carlos Ares, Página/12, 30 de juliol de 2003).
Martín Antonio, Balza «Memorias de un general retirado» (en castellà). II Congreso Internacional sobre Víctimas del Terrorismo, Colombia, 2005. Arxivat de l'original el 2007-09-28 [Consulta: 28 desembre 2019].
Cerrutti, Gabriela «Entrevista a Alfredo Astiz» (en castellà). Tres Puntos, I, 28, 1998. Arxivat de l'original el 2018-02-01 [Consulta: 28 desembre 2019].
«1981-1983: Años de movilización y apoyo popular» (en castellà). Breve Historia de Familiares, Familiares de Detenidos y Desaparecidos por Razones Políticas. Arxivat de l'original el 2007-10-07. [Consulta: 28 desembre 2019].
Wermus, Paulo «La clase empresarial y el golpe de estado de 1976» (en castellà). Miríada [Universidad del Salvador. Facultad de Ciencias Sociales. Instituto de Investigación en Ciencias Sociales (IDICSO) (Buenos Aires)], 8, 12, 2016, pàg. 231-242. ISSN: 1851-9431.